OU AMB TOMACA

SAMSUNGSAMSUNG

INGREDIENTS:

4 tomaques grans
4 ous
6 dents d’all
sal
oli d’oliva
ras el hanout (espécies) 
pebre roig

PREPARACIÓ:

Sofregim els alls amb l’oli d’oliva, afegim la tomaca, que tindrem tallada a trossets menuts o ratllada,  un poc de sucre, per l’acidesa, i un poc de sal. Quan la tomaca ja està cuita, afegim el pebre roig i el ras el hanout. Podem posar les espècies que ens agraden. Després afegim els ous i remenem, fins que lligue.

La recepta és del meu Miquel i ho ha cuinat ell.

Anuncios

AMANIDA DE PASTA

SAMSUNG

Recepta de Alba i feta per ella 

INGREDIENTS;

1 paquet d´espinaques fresques
1 tomaca
200 gr de tornillos de colors
1 rulo de formatge de cabra
sésamo
oli d´oliva
sal
vinagre de Mòdena

PREPARACIÓ:

Bollim la pasta en l´aigua amb un poc de sal fins qu´estiga “al dente”. Deixem que es gele i afegim les espinaques, la tomaca a trossets i el formatge de cabra. Fem una vinagreta amb 3 cullerades d´oli d´oliva, 2 cullerades de vinagre de Mòdena, sal i un poc de sesamo i alinyem l´ensalada. 

FETGE AMB CEBA

SAMSUNGSAMSUNGSAMSUNG

Recepta de Miguel i feta per ell

INGREDIENTS:

1 bandejeta de fetgets de pollastre
1 ceba
1 got de vi blanc
4 dents d´all
oli d´oliva
sal
ras el hanout (espècies)

PREPARACIÓ:

Sofregim els alls i la ceba amb oli i sal, afegim els fetgets, el vi i el ras el hanout, tapem la paella i ho deixem al mínim fins qu´estiga cuit. 

MOUSAKA DE VERDURES

SAMSUNGSAMSUNGSAMSUNGSAMSUNG

INGREDIENTS:

2 albergínies mitjanes o una gran
3 pebres italians
1 ceba
1 tomaca
1 carabassi
sal
formatge havarti
jolivert
pebre negre
oli d’oliva

PREPARACIÓ:

Tallem les albargínies a rodanxes finetes i les posem a remulla amb aigua i sal una mitja hora. Mentres, tallem les verdures a taquets i fem un sofregit, posant un poc de sal, el jolivert, el pebre negre i oli d’oliva,  en la chef 2ooo TI, programa presió durant tres minuts. Escorrem les albergínies i les posem en la llanda del forn fins que estiguen blanetes. Després montem la mousaka posant una capa  d’albergínia i una de verdures, fins que s’acabe tot el condumio. Damunt posarem el formatge havarti i al forn a 180º  una mitja hora. 

 

 

PASTA AMB ALBERGINIES

SAMSUNGSAMSUNGSAMSUNG

INGREDIENTS:

250 gr. de pasta
1 albergínia
1/2 pot tomaca natural triturada
sal
jolivert
oli d´oliva
3 dents d´all
1 fulleta de llorer 

PREPARACIÓ:

Pelem l´albergínia i la tallem a taquets menuts. la posem a la cubeta de la chef, afegim un poc d´oli i un poc de sal, la tomaca, el all i el jolivert i remenem tot, posem 3 minuts programa presió vapor. Bollim aigua amb un poc de sal i una fulleta de llorer i coem la pasta. Després mesclem tot . 

 

 

RECORDANT A MON TIO RAFAEL

 

Esta és la història de mon tio Rafael, la història que va contar quan va participar en el Programa Intergeneracional de Simat: Generacions conectades, en l´any 2010, quan era secretari dels Jubilats. Hui, que fa tres anys que ens ha deixat, és mereix un recordatori, aci al meu blog, encara que jo el recorde cada dia i el trobe a faltar.

Este escrit és del blog http://simatgeneracionsconnectades.blogspot.com.es

7. LA HISTÒRIA DE RAFAEL C. «Jo Rafael Cucarella Salinas, veí de Simat, vaig nàixer el 19 de febrer de 1933 i, encara que els meus estudis no han sigut molt extensos –tant de bo haguera pogut seguir estudiant–, intentaré narrar-vos de la millor manera possible, mitjançant aquesta aventura, i de mà de aquestes veus joves, la història de la meua vida. Espere que mitjançant aquesta narració haja pogut transmetre tota la meua experiència i saviesa. » Aquest habitant del nostre poble, va començar a anar a l’escola als 6 anys, encara que durà allí poc de temps; només fins als 8, ja que amb aquesta edat el tragueren d’allí per començar a treballar. Primer va treballar anant amb les dones a recollir olives i «al que fora»; desprès el seu padrastre feia tomacar i ell anava a femar el solc. Amb el meu germà, a la nit, quan acabaven el jornal, anaven a tapar el solc que ell havia femat. Aquestes foren les seues tasques habituals fins que va començar anar a collir a l’horta. Ja més endavant va anar a treballar de forner per a Antonio el Moliner i li feia les rosquilletes i totes eixes coses i la cuita de les dones. En un moment determinat s’ho va deixar per a tornar a l’horta, ja que un jornal valia 20 duros. Després del parèntesi que per a tots els joves suposava la mili, i una vegada finalitzada aquesta, van anar a buscar-lo per a treballar de nou de forner, ara al forn de Pitxó «que eixe era un altre» i allí degué estar al voltant de sis anys. També aquest treball se’l deixà per anar-se’n tres mesos a França, on va estar en un lloc carregant camions amb sacs de farina de 100 quilos. Com ens diu ell, «allí vaig patir el dia que més he treballat de ma vida: vaig treballar 22 hores i solament en vaig descansar 2; durant aquest temps vaig ser capaç de carregar uns 70.000 quilos tot i guanyant en eixe dia quasi 50 francs, més que en tot un mes treballant de forner a Espanya!». Quan va tornar de França, i com si la vida volguera donar veracitat al mite presocràtic de l’etern retorn –la serp que es mossega la cua– va anar a parat una altra volta al treball de la terra fins que, finalment, ja van venir de la Vall a buscar-lo per anar a treballar a la panificadora on treballà fins a jubilar-se. Ara és el secretari de la llar dels jubilats. Com veiem, l’objectiu era treballar; en què, on i per a qui, no era massa important i la gent tampoc se’n feia massa cabòria, d’això. Com ja hem dit abans, entre una faena i una altra, va estar en la mili. El servei militar sempre va estar una fita important en la vida de la gran majoria de joves d’aquells temps. Sempre hi havia un abans i un després d’eixa data. Rafael va anar a fer-la a Bètera, però sols va estar tres mesos, feia guàrdies i treballava ja que va tenir la sort de ser «excedent de cupo» i en eixos temps, els excedents de contingent –com legalment s’anomenaven– sol feien tres mesos i només feien guàrdies. I conta ell que per a assignar la faena que havia de fer cadascú va anar un sergent primer i va preguntar «”Qui vol ser jardiner?” I de seguida jo d’un bot em vaig avançar als altres i així em nomenaren jardiner. Calia espavilar- se!». Al voltant d’aquest tema ens conta una anècdota: el fet fou que un dia estava netejant un jardí i va anar un coronel i no se n’adona que no tenia barret, i el saluda, i això no es podia fer, però el sergent rigué i li va dir que no passava res i per a disculparse amb ell li regala un paquet de tabac Bisonte i li digué «Hala per a tu!». De la seua infantesa ens explica que un dels primers records va ser als 12 anys quan, com molts altres, es va fer músic i anava al mestre Amorós que llavors estava allí de mestre. Ell tocava el saxo tenor i amb la banda d’aquest va estar fins que se’n va anar a la mili. Però un bon dia es va desfer l’escola de música i els feren dur els instruments a l’ajuntament i, malauradament, a la música ja no va tornar. I de menut? «Doncs la marxa de tots el xiquets però, a diferència d’ara, sense diners. Quan érem menuts jugàvem a pique que és el pic i pala, que en diuen ara a Benifairó, jugàvem a les boletes, jugàvem als cartons, que eren les imatges que duien les caixes de mistos, les quals retallàvem i eren cromos, que diríeu ara vosaltres. També jugàvem al canut que es jugava amb un canut de canya i unes telles de ferro. Posaven diners a sobre el canut i el canut parat; i aleshores tiràvem la tella i intentàvem pegar al canut, i els diners que més propet queien de la tella els guanyaves; és un joc molt paregut al que ara seria la petanca.» Quan era menudet recorda que li regalaren una rajoleta i també un barret de soldat, que se’n recorda que una volta jugava amb un muntó de terra i la rajoleta feia de burret i el barret de saria que es allò que els fiquen als cavalls i als bous per a carregar-los. «Ja ho veieu: abans m’entretenia amb no res i amb molt poc ens conformàvem. I el primer regal foren quatre caramels.» Què havia de fer els caps de setmana, si com diu Rafael, «no tenia ni un duro»? Més majorets ja anaven a ballar, però de menut els caps de setmana quedava amb els amics i anaven pertot arreu a jugar. Ara bé, abans no tenien caps de setmana ja que, així que hi havia una mica de faena, calia anar a treballar. Sovint anaven a l’estació a berenar la mona i allí anaven dos: un que tocava l’acordió i l’altre el saxo alt, i ballaven. «Algunes vegades també anàvem a les Foies i al Pla de Corrals i a la Fontarda que s’està fresquet.» Quan li preguntem com anaven vestits ens explica que caminàvem amb espardenyetes d’espart o de goma – però d’eixes de goma dura, com si foren de roda de camió que això els feia pols el peu i ple de bambolles–, o també d’eixes de careta i talonera. I d’aquesta manera anaven a la muntanya i tot, ja que no hi havia res més. «A més, amb sacs de tela tallàvem un tros, ens enrotllàvem els peus i ja teníem calcetins. I després teníem uns pantalons normals, de pana de soldat, que els compràvem al muntó, que en deien; i les camises per a tots els dies eren molt fluixetes i de molt mala qualitat, ja que les bones se les podien pagar pocs. Per al diumenge es reservava una muda però poca cosa, no com ara que tenim l’armari ple.» La comunió, com molts altres xiquets i xiquetes, sí que la va prendre, però als 11 anys! «I anàvem a exami- nar-nos i tot per a prendre la comunió i féiem examen de doctrina.» Un altre tema que també va deixar empremta en la memòria dels nostres majors fou la llibreta de racionament – la cartilla de racionamiento, que es deia aleshores–. Quan li preguntem sobre aquest assumpte, respon «Clar, clar. Vaja si les he gastades, i passar fam, més que un lladre». Segons Rafael, les cartilles funcionaven de la següent manera: «tu anaves amb la cartilla al forn i et donaven un poc de farina, i cada 15 dies podies traure aliment amb la cartilla. Donaven principalment farina, sucre i arròs per a 15 dies. Una vegada, diu, el rector va dur llet en pols i repartia llet en pols a cada família. Per a la resta l’estraperlo, ja que hi havia gent que anava amb un sac de tabac i en tornava amb arròs, dacsa, llegums, verdures, carn (poques voltes). Després ja es va normalitzar l’assumpte, ja que els forns ja feien pa i ja, doncs com ara». I és que foren temps molt durs. Difícilment ens podem fer una idea de tot el que hagueren de passar. Si no era prou el que acaba de contar, les següents paraules de Rafael acaben de posar la pedra de toc de tot aquell terrabastall que va suposar la Guerra Civil. El cas és que, en parlar de la seua família, i amb un acte de total confiança que agraïm, Rafael ens conta que a son pare li deien Jaime i a sa mare Amparo, i que a son pare el mataren després de la guerra, quan ell tenia sols sis anys. Aleshores, al cap d’un temps, sa mare es va tornar a casar. La fam aguditzava l’enginy. Ell mateix ens fa cinc cèntims amb un fet anecdòtic. I així ens conta que «un dia, quan jo era músic, i jo era jovenet, tocava el clarinet i duia l’estoig. I va donar la casualitat que prop de mi hi havia una garba de cacau que era tot un cupó per a enviar-lo a Alemanya i què vaig fer? Vaig agafar i vaig fer un foradet amb el dit perquè els sacs eren de tela i anava agafant-ne i ficant-los dins l’estoig i vaig tornar a casa amb el clarinet en la ma i l’estoig ple de cacauets». Per allà on passaven, com dirien en aquells moments, «no deixaven estaca en paret». I així, una volta també, per pasqua granada, a les Foies, prop del Sirer, van anar a menjar cireres i quan aplegaren a les Foies veieren un cirerer i les cireres totes roges i, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n pujaren dalt i començaren a menjar cireres. El fet era que resultava que eren d’un que li deien Jeremietes i els pillaren i començaren a perseguir-lo. Ells van baixar per un lloc que es diu la Pedra Rocá que encara es veu hui en dia. És un tros de cingle gitat pel costat on hi havia un lloc que es dia el passet per on baixaves davall del cingle. «Però ens van conéixer i ens van denunciar cara el mestre de música. I d’aquesta manera, dilluns, quan anem a classe el mestre diu: “bo, qui va anar a menjar cireres a les Foies ahir?” I ens alcem tres dels que havíem anat i en eixe moment, quan ja esperàvem el càstig, ens solta: “un bon berenar és el que us haurien d’haver donat, així com us van acaçar”». Canvia de tema. «Érem amics tots. La nostra colla era mixta però a l’escola sempre anàvem separats xics i xiques i els mestres dels xics eren homes i el de les xiques dones. No volien que ens ajuntarem». El que més recorda dels amics són dos viatges, un a Castelló i un altre a Benidorm. Del segon, ens conta una grandíssima anècdota, la qual dona a entendre que aquest viatge va ser pensat i fet. Anaren en moto fins allí i com que no tenien molts diners es quedaren en un descampat al costat d’un riuet, a dormir. Però durant tota la nit el nostre viatger va haver de suportar les picades dels mosquits. Al cap de prou de temps, es casa amb una de les seues amigues de la infantesa. No tingueren descendència. De viatge de noces anaren a València. Calia buscar casa «encara que –com ens explica– la casa no era res de l’altre món, mentre en tingueres una sobrava». Tenia una casa amb corral, però animals no. «Bé, alguns conills vam tindre una volta però dels altres, cap; no teníem ases, ni vaques, ni bous, encara que sí que hi havia gent que en tenia». Les habitacions estaven dalt i la cuina i el saló estaven baix, no era una casa molt gran “però ens apanyàvem”. Fins i tot el llit era de fulles de la dacsa, de la panotxa, després de borra.Només al final va ser de llana. I a la mili els llits eren igual. Eren de palla amb tres taulons de fusta davall els quals aguantaven el somier”. En consonància amb la casa igualment ens explica que el poble era molt diferent. La part de baix del poble no estava, la Pista devia ser el primer que es va fer. Així abans, del poble només existia el que hi ha del carrer Major cap amunt, tota la resta s’ha fet de nou. Prop del monestir hi havia algunes cases però, el que més hi havia eren magatzems. «I l’escola jo he sentit dir que abans estava al cementeri. I la part del musical i els jubilats, tot això eren tarongers; i on està la Guàrdia Civil estava on està ara però abans era tot un descampat i no tenia cases al voltant.» Li preguntem pel monestir. I ell ens explica: «que jo recorde, és que anaven a fer guano allí dins de l’església i anaven a fer alls i melons dins l’església que feia de magatzem i taronges i de tot feien allí i que el convent era privat i jo fins després de la mili no havia vist el convent per dins.» Rafael ens continua descrivint el Simat d’aquells moments. Gràcies a les seues paraules albirem un món ja totalment desaparegut. Un món en què l’aigua –la del riu, la de les séquies, la de les basses, la de les fonts– era omnipresent. «A Simat podríem dir que els arbres més extensos i coneguts eren els xops de la Vaca que encara estan. Abans, on ara estan els xops, és per on passava el riu, i els xops estaven dins de la Vaca. També hi havia un enorme eucaliptus prop del riu prop d’on està el pontet que sols és per a vianants. Quan ens avorríem, anàvem tots els amics a nadar a la Vinya, on hi havia una piscina, també quan vas cap a la Fontarda n’hi havia una altra, i anant pel Raconet n’hi ha un motor i també nadàvem en la bassa d’allí, darrere de l’ermita de santa Anna. I al riu també nadàvem en un clot on els homes no arribaven a tocar terra, ja que era molt fondo. També hi ha un lloc on també he nadat i que es deia l’Hortet de l’Assut, ja que per allí passava la séquia de Benifairó; o també al Clot de la Font, on anàvem el Dia de la Sang, a la Font del Sirer, a la Font Roja i als brolls. «A tots eixos llocs anàvem a peu. Nosaltres anàvem a peu a ballar al Pla de Corrals. Ballàvem i ens en tornàvem a Simat a dormir. I també, si calia anava a ballar fins a la Barraca. Després ja feren la Pista ací i feien cine i ball. Parlant de pujar al Pla de Corrals, diré que la carretera més transitada a Simat era la del Mig l’Horta, ja que aplegava fins a Tavernes i això era el camí gran de carro. Jo he anat a treballar allí per fer el camí de terra per als burros, ja que al principi no aplegava fins a la Vall, sols arribava fins a Benifairó. Però també per a moure’s utilitzàvem la bicicleta. No teníem res més, però per anar al cine i tot això a peu. Però, a més a més hi havia gent que tenia un carro i un burro. Però això ho gastaven més que res per anar al margalló.» Abans a Simat, per fi –ens conta Rafael– hi havia moltes coses: el casino que estava a la plaça (un d’ells perquè n’hi havia 3, 4 o 5 bars; i els cines, 2 per a ser exactes. També hi havia un camp de futbol, darrere del convent, al bell mig d’un bancal de garrofers. Quatre pals i feia de porteria i el baló era de pell i pesava 50 voltes més que ara. Allí jugava Rafael amb el seus amics moltes vegades. Unes altres vegades s’ajuntava per festes de Simat. «Ens ajuntàvem els amics i recorde que es feia una fira; més fira de la que es fa ara. Hi havia voltes que anava des de la farmàcia fins a ca La Merina. Tot ple de tendetes d’eixes però no hi havia diners i si volies una cosa moltes voltes els pares no te la podien ni comprar, no com ara, que sempre els xiquets es firen alguna cosa. Pel que fa als bous, he de dir que jo no vaig conéixer els bous fins ja majoret, devia tindre 24 anys més o menys». Com no, quan tocaven les festes de Benifairó ningú hi fallava. També a Pasqua, feien dinarets i els rams se’ls feien ells mateixos i anaven a celebrar- ho a les Foies o al Pla. I totes les altres festes s’ajuntaven la quadrilleta i una paelleta o un soparet sempre queia. Es tracta d’una vida que, com veiem,contribuiex a perfilar un paisatge humà que es va dibuixant mitjançant les vides de tots i totes els/les nostres majors. Una vida que se solapa amb la dels altres, però que també presenta les seues originalitats. Una vida, que si bé s’engrana amb la dels altres tot i conformant un món comú, s’individualitza i adquereix el seu valor en funció de les experiències exclusives de Rafael.

FARCIT PER A COQUETES

Esta recepta és de la meua filla i les fotos també.

BURRITOSBURRITOS 1

INGREDIENTS:

250 gr de xampinyons
1 carabassi
1 pebre roig
2 pebres italians
1 pot de tomaca natural triturada 
oli d´oliva
sal 
orenga
pebre negre

PREPARACIÓ:

Tallem totes les verdures i les sofregim amb l´oli d´oliva, la sal, el pebre negre i la orenga. Després afegim el pot de tomaca i deixem que es coga tot.  Comprem les coquetes de blat, o les preparem nosaltres, i les farcim.

 

 

SPAGHETTIS AMB ESPINAQUES

Esta recepta és de la meua filla. Em va dir que estaven bonissims. Les fotos també son d´ella. 

spaguettis alba. 3jpg

spaguettis alba. 3jpgspaguettis alba. 2jpg

spaguettis alba

INGREDIENTS:

250 gr d´espinaques congelades o naturals
500 gr spaghettis
1 creilla
1 tomaca
250 gr de xampinyons
orenga
pebre negre
2 cullerades oli d´oliva
sal
200 gr de formatge rallat

PREPARACIÓ:

Sofregim la verdura, que tindrem tallada a trossets, amb l´oli d´oliva, el pebre negre, la sal i l´orenga. Per altra banda coem,  amb molta aigua i un poc de sal, els spaghettis fins qu´estiguen al dente.  Els escorrem i no els rentem, els mesclem amb la verdura i els peguem una bolteta en la paella. Escudellem i posem el formatge pel damunt.

BESCUIT DE COCO O FABIOLA

SAMSUNGSAMSUNGSAMSUNG

INGREDIENTS:

140 gr de farina
4 ous
100 gr de sucre
100 gr de coco
1 sobre de llevadura
1 iogourt de coco o natural
100 gr d´oli

PER A BANYAR EL BISCUIT:

Un got i mig d´aigua
4 cullerades soperes de sucre.

INGREDIENTS:

Mesclem els ous i el sucre, afegim els altres ingredients. Untem la cubeta de la chef amb margarina, posem tot dins  i programem cocció forn durant 45 minuts. Deixem que es gele. Mentres calfem l´aigua i el sucre  i banyem el bescuit per tot. Després posem coco pel damunt.

 

 

Alba Escrivà

Fotografía natural de bodas, recien nacidos, embarazo, comuniones... Fotografía en Valencia, Alzira, Gandia y todo el mundo

Susurros de Cristal

De tot un poc

Escribir para decir estuve.

Un blog más, pero de otro ser. Que es feliz escribiendo y que por eso escribe.

el delantal verde

cocina 100% vegetariana: de la palabra al hecho...

EVOLUCIÓ I REVOLUCIÓ

ALLÒ MÉS IMPORTANT NO ÉS TROBAR UN LLOC EN LA SOCIETAT, SINÓ CREAR UNA SOCIETAT ON VALGA LA PENA TROBAR UN LLOC